El Monestir de Sant Salvador de Breda està composat per tres elements de gran interès cultural, el campanar, del segle XI, de cinc pisos i 32 metres d’alçada.  L’església gòtica, dels segles XIV-XVI, amb una nau de 33 x 12,5 metres. I el pati de l’Abadia, del segle XV, un dels patis medievals que han arribat als nostres dies en més bon estat.   També es conserva l’ala nord del Claustre, datat en un període comprès entre el segle XIII i principis del XIV.   Pel que fa al patrimoni, Breda acull la catedral de la Selva, com s’ha anomenat, des de la seva creació, a l’església monàstica del Monestir de Sant Salvador de Breda.   Com ja s’ha dit, el Monestir neix el 1038, i és aquest mateix any que s’hi congrega una comunitat de monjos benedictins, amb l’abat Sunyer.   Per a la seva subsistència els vescomtes de Girona, Guerau de Cabrera i Ermessenda, els cedeixen els drets senyorials sobre la vila de Breda i el poble de Gaserans.   El 1068, concretament el 4 d’octubre, l’abat Amat convida els bisbes de Girona i Barcelona a dedicar al culte la nova església, acte al que també va assistir Ponç Guerau de Cabrera, fill del fundador, el que confirmà les donacions fetes pel seu pare als monjos.   Els prelats assenyalaren un espai de seixanta passes entorn del Monestir on no podia entrar la violència i per això molts veïns s’hi construïren els seus domicilis.   El nom del Monestir prové de l’altar principal, el que es dedicà a Jesucrist sota el nom de Salvador, i s’hi conserven les relíquies dels sants Iscle i Victòria, copatrons de la parròquia, conservades en sumptuosos reliquiaris.   L’església monàstica fou començada per Gispert de Jafre, segons sembla cap al 1322, però la seva conclusió no fou ràpida. La façana principal s’atribueix a la segona meitat del s. XV o primera del XVI.   És possible que simultàniament amb el temple s’edifiqués el claustre, tot i que per l’estil constructiu sembla anterior.   Durant la guerra de la Independència els monjos fugiren i els francesos desferen l’orgue i fongueren disset campanes del campanar per fer-ne canons. Restablerta la comunitat el 1813, es dissolia de nou el 1820, quan el govern constitucional posà els edificis monàstics a subhasta. De nou es reuniren els monjos el 1823, després del canvi de govern, però durant l’època d’absència s’havien malmès mobles i obres d’art. Finalment, el 1835, per llei de l’Estat, les cases religioses restaven de propietat pública i les comunitats eren obligades a dissoldre’s.   El monestir restà abandonat fins al 1841, data en la que l’Estat se l’incautà, i mobles i llibres es dispersaren. L’església serví de quarter de milicians. Finalment, el 1846, fou traspassada a la parròquia, que cedí a canvi el seu temple com a casa de la vila i escola pública.   Una instància de l’Ajuntament a la reina, datada del 1851 assenyala que l’església fou devastada, els retaules i l’orgue destrossats i les imatges cremades.   El 1872, durant la guerra carlista, l’església va ser fortificada i la sagristia serví de magatzem de municions. Els carlistes atacaren els voluntaris que havien pres l’edifici com a castell i calaren foc a la sagristia. D’aleshores data la destrucció del claustre.   El juliol de 1936 es cremaren el mobiliari i les imatges del temple, tot i que part de l’orfebreria del culte es pogué salvà ja que l’autoritat advertí als sacerdots, que pogueren treure a temps objectes poc voluminosos.   Dos anys més tard el temple esdevingué dipòsit de gasolina, arribaren a conservar-s’hi 40.000 litres de combustible, i en fer-se imminent l’abandó del poble per part de les tropes de la república, el dia 31 de gener de 1939, les tropes de Líster calaren foc a la gasolina. L’incendi va calcinar la superfície dels paraments de murs i voltes, s’enfonsà la part de volta més pròxima a la porta principal i es cremaren les bigues del teulat.   La restauració començà el mateix 1939. Es construí una junta composada pel rector, l’alcalde, el jutge municipal, el cap local de Falange, la junta d’obra de la parròquia i el president del grup de terrissers. El 1943 el temple tornava a obrir-se al culte.   El 1951 tocà el torn a la restauració del campanar, tot i que restà buit de campanes fins al 1958, excepte la petita, posada avui a l’ermita de Santa Anna, que hi feia sentir la seva veu des de 1951. Aquest any s’alliberà de l’antic arrebossat la façana de l’església i aparegué la pedra de color colrat que avui es pot contemplar.   El 1968 es celebraren les festes del IX centenari de la consagració del temple.   El 1972 s’electrificà el toc de campanes i el 1974 s’adquiria l’orgue electrònic. El 1984 es reparà el teulat del temple i entre el 1985 i el 1991 es posaren imatges, vitralls i d’altres elements que permetrien veure el temple com en gaudim avui en dia.