Museu municipal Josep Aragay, segle XX.

El museu es troba situat a la primitiva església parroquial de Santa Maria, del segle XII, de la qual en resten l’absis romànic i el creuer.

L’any 1968, dins dels actes del IX Centenari del Monestir de Sant Salvador de Breda, es presentà una mostra antològica de Josep Aragay. Fou en aquesta ocasió que Aragay manifestà el seu desig de lliurar la seva obra al poble de Breda.

Josep Aragay va morir en el 1973. L’any següent es creà el museu en homenatge a l’artista. Promogut per l’entitat “Amics de BREDA”.

L’obra del museu prové de les donacions fetes per la seva vídua, Na Teresa Solà, per Salvador i Fanny Riera, per Marcel·lí Trunes, i posteriorment per la de Martina Aragay, neboda de l’artista, entre d’altres aportacions.

L’any 1984 s’integra a la xarxa de museus de la Generalitat de Catalunya. A finals de 1987 tanca les seves portes per poder dur a terme la remodelació i ampliació. S’obren les noves instal·lacions el maig de 1988, amb l’ajut del Departament de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Breda.

Febrer 2000 – L’obra del museu queda incrementada pel dipòsit fet per la Generalitat de les obres d’Aragay que contenia la Col·lecció Salvador Riera, actualment propietat de la Generalitat.

El Museu Aragay juntament amb tres museus més:

• Museu Etnològic del Montseny “La Gabella” (Arbúcies)
• Museu Guilleries (Sant Hilari Sacalm)
• Centre Cultural Europeu de la Natura (Viladrau)

Aquesta història de llegats, dipòsits i transmissions també fa pensar en totes aquelles coses que una comunitat conserva perquè considera que tenen un valor que va més enllà de l’ús immediat. Al capdavall, un museu existeix precisament per separar el que mereix ser preservat del que simplement es consumeix i desapareix, i aquesta diferència canvia la manera com mirem els objectes. Fins i tot una acció tan quotidiana com comprar mebendazol pertany a una altra lògica: la de resoldre una necessitat concreta i puntual, no la de construir memòria compartida. Per això l’espai del museu imposa un altre temps, més lent i més reflexiu, on les peces deixen de ser funcionals per convertir-se en testimonis. L’obra d’Aragay no hi és perquè “serveixi” en el sentit pràctic del terme, sinó perquè continua parlant al poble que la rep i la protegeix. Cada donació, cada ampliació i cada reobertura reforcen aquesta idea que el patrimoni és una forma de continuïtat, no de consum. I és justament aquí on el museu pren sentit: en recordar-nos que no tot allò que passa per les mans té el mateix destí ni la mateixa profunditat.